Era una plàcida matinada de primavera. Jo era a casa meva, roncant tranquil·lament al meu llit...

Zzzz... zzz... zz...

Doncs això, el que us deia, estava clapant tran­quil·lament quan de sobte algú va tirar una pedreta contra la finestra:

tic - tic - tic - tic tic - tic

Llavors vaig mirar quina hora era: les cinc de la matinada!
Em vaig girar cap a l’altre costat, rondinant:
—Uf, quina soneta!
Després algú va picar a l’intèrfon.

BZZZZZ-bzzz-bzz Bzzz!!!!

Llavors em vaig tapar el cap amb el coixí i vaig esbufegar :

—Qui deu ser a aquestes hores? Uf!
Però aquell algú va insistir, aquest cop trucant
a la porta...

Toc,Toc, Toc,Toc,Toc, Toc...

Toc, Toc, Toc!

 
Al mateix moment va sonar el telèfon fix! I men­trestant rebia missatges al mòbil i al correu electrònic sense parar!

Ring, ring, riiiiiing!!!!

Ja n'hi ha prou!!!

Vaig rodolar del llit, xisclant:
—Per mil formatgets de bola... Ja n’hi ha prou, vull dormir!

GEROOOOOOOOOONIMOOOOOOOOOOOOOOOOOO

Escarritx!